Quan al Món apareix un geni, es pot identificar per aquest signe: tots els necis conjuren contra ell.
JONATHAN SWIFT
El 18 d'agost es compleixen 10 anys de la mort a Barcelona de Carlos Hugo de Borbó-Parma, pare de Carlos Javier i fill del “Vell Rei” Don Javier, els tres últims reis de la dinastia carlista pertanyents a la casa de Parma, que van donar un impuls al carlisme per adaptar-lo als temps moderns sense renunciar a la tradició.
El carlisme, que ells han anat abanderant al llarg dels últims 84 anys, és un moviment sociopolític de gairebé 200 anys d'existència, liderat per una dinastia proscrita, exiliada o itinerant, que va ser expulsada, primer pels partidaris d'Isabel II i pels seus hereus al segle XIX, i després, al segle XX, per la dictadura franquista.
En un recent article de Juan José Garay Jáuregui -per matisar unes declaracions de Gabriel Rufián-, titulat "¿Todos los Borbones son ladrones?", publicat a El Obrero. Defensor de los trabajadores, s'establia una comparativa entre la branca carlista, honrada encara que proscrita, i la dels Borbons regnants a les Espanyes des d'Isabel II fins avui, que representen aquella estirp de monarques als quals tant va ridiculitzar Valle Inclán.
Doncs bé, els Borbón-Parma, sempre van donar suport a la branca proscrita, raó per la qual van ser també marginats i no reconeguts per cap de les elits governants. Primer va ser el dictador, el general Franco, que, al poc d'iniciar-se la guerra civil espanyola, va expulsar a Don Javier, tot i haver estat aquest qui va donar l'ordre de mobilització carlina dels requetés per combatre a la Segona República. A França, el “Vell Rei” carlista, per participar en la resistència, va ser detingut per la Gestapo i internat en el camp d'extermini de Dachau, quan el seu fill, Carlos Hugo, tenia 14 anys. Els nazis van preguntar al govern espanyol si tenien algun interès per Don Javier, i Franco va contestar que no coneixia a eixa persona, al qui ell mateix havia decidit expulsar de les Espanyes.
Fins a mitjans dels anys cinquanta de segle XX, els carlistes seguidors de Don Javier, van ser, no només marginats, sinó perseguits. Tot i que havien contribuït a guanyar la guerra, havien sigut vençuts en el camp del guanyadors.
Nascut a l'exili el 1930, Carlos Hugo, el fill primogènit de Don Javier, va tenir una infància i una adolescència marcada pel compromís del seu pare. Després es va graduar en Dret a la Sorbona i es va doctorar en Ciències Econòmiques a Oxford, col·laborant també amb les primeres figures del "miracle alemany".
A mitjans dels anys cinquanta va venir a viure a Espanya, primer clandestinament a Bilbao -amb el suport d'un grup d'estudiants i treballadors carlistes, per conèixer la realitat del país- i després, amb una nova actitud de no bel·ligerància del carlisme amb el règim, es va presentar al grandiós acte de Montejurra de 1957. Aquella generació de joves, amb Carlos Hugo al capdavant, van promoure l'actualització del carlisme que els va conduir a uns plantejaments renovats basats en la pròpia tradició. En aquell Montejurra memorable, Carlos Hugo va parlar de renovar la tradició, de llibertats i autonomia, d'actualització dels vells furs, d'independència sindical ... Tot això de forma molt subtil per no irritar massa a Franco, amb qui va arribar fins i tot a entrevistar-se, però mantenint sempre la dignitat i la independència del carlisme. Així doncs, el 1958, va continuar parlant de temes socials i polítics poc grats a la dictadura: del problema agrari, de participació política, de democràcia, del Mercat Comú, de socialisme, de federalisme. Per conèixer millor la realitat laboral, el 1962, va arribar a treballar d'incògnit en una mina asturiana de La Felguera, al pou d’"El Sotón".
Poc després, un grup de treballadors van fundar el Moviment Obrer Tradicionalista (MOT) que, al costat dels estudiants, també carlistes de l'AET, va ser la punta de llança de la renovació d'aquest vell moviment popular.
El 1964 Carlos Hugo es va casar amb la princesa Irene d'Holanda amb la qual va tenir 4 fills: Carlos Javier, Margarita, Jaime i Carolina.
Durant aquesta dècada de "tolerància" Carlos Hugo, d'acord amb el seu pare, Don Javier, i en col·laboració amb les seves germanes Mª Teresa, Cecilia i Mª de las Nieves, així com amb els militants més actius, va anar coneixent les Espanyes i animant als carlistes de totes les nacionalitats, que el van acceptar com el digne príncep de la legitimitat proscrita.
No obstant això, els plantejaments que Carlos Hugo representava, al costat de la cada vegada més clara oposició a la dictadura per part de les bases carlistes, van contrariar tant en al dictador i als seus plans successoris, que va decidir expulsar d'Espanya, no només a ell, sinó a tota la seva família. Corria l’any 1968.
No obstant això, l'evolució ideològica del carlisme va continuar fins a quedar plasmada en el socialisme autogestionari. D'altra banda, la resposta carlista a l'expulsió no es va fer esperar. Va haver-hi manifestacions i protestes, amb una nova persecució com la que ja s'havia produït durant els primers 20 anys de franquisme. Noves multes, empresonaments, censures, tancament de locals, etc. Molts carlistes van passar a la clandestinitat i fins i tot va haver-hi que es van dedicar durant uns anys a una lluita armada contra els interessos de règim, i els detinguts van ser sotmesos a consells de guerra.
Quan Franco va morir, i després d'haver imposat la monarquia hereva de la històrica branca liberal en la persona del corrupte Juan Carlos de Borbón, no va cessar l'assetjament contra el carlisme. Primer va ser amb l’"Operación Reconquista" on, amb els fons de rèptils de les clavegueres de l'estat al Servei de la monarquia franquista, van intentar -mitjançant un atac de l'extrema dreta, a sou del nou poder-, destruir el carlisme al què li van provocar dos morts i nombrosos ferits entre els seguidors de Carlos Hugo, en acte de Montejurra de 1976. Després, davant les primeres eleccions dites democràtiques, es va impedir la legalització del Partit Carlista, el líder del qual era el propi Carlos Hugo. Una part dels objectius governamentals de Suárez i Fraga, van ser aconseguits: el carlisme i Carlos Hugo van quedar tocats i s'iniciaria el declivi del vell moviment.
L’any 1980 Carlos Hugo va acceptar la invitació de seu amic, el Nobel d'Economia John K. Galbraith, per investigar i ensenyar a la universitat de Harvard.
De retorn a Europa, l'any 2000, va anar a Itàlia reclamat pel Govern regional de Parma -un ducat tan lligat a la Monarquia espanyola- que es va encarregar de revitalitzar. Després va venir a viure a Barcelona des d'on va continuar mantenint contactes amb molts dels antics Companys del Partit Carlista, encara que va tenir una dedicació més històrica que política.
Carlos Hugo de Borbón-Parma, com a cap de la dinastia carlista, ha estat dipositari del llegat històric d'una branca de la Casa Reial espanyola que, després de la seua mort, ara fa 10 anys, va recaure en el seu primogènit, Carlos Javier de Borbón-Parma i Orange Nassau, un hereu que el passat desembre de 2019, en un solemne acte, va jurar els furs de l’antic regne de València.
Josep Miralles Climent
Doctor en Història
(Cercle Valencià d’Estudis Carlistes)